Biografia

carles_floor

Carles Amill Artista

En Carles va néixer a Barcelona el 30 d’octubre de 1953.

Va fer el batxillerat a La Salle de Gràcia. Aleshores ja era conscient de la seva passió per la pintura, i els seus dibuixos eren molt valorats tant pels seus professors com per la seva família.

Sense dubtar-ho ni un moment, es va inscriure a l’Escola d’Art San Jordi, part de la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar en tècniques de pintura.

Quan va acabar “la mili” en Carles, que ja havia aconseguit un nom com artista, es va interessar per l’ensenyança, presentant-se i guanyant oposicions per una plaça de professor a l’Escola d’Art de Reus, en aquella època gestionada per la Diputació de Tarragona.

Característic de la seva obra creativa d’aquest període inicial és el seu treball en el Body Art . Per una exposició a l’Escola d’Art de Reus, va cobrir literalment de pintura el seu cos nu i va estampar la seva imatge de cap a peus en una tela. El seu cap va aparèixer com una màscara sense ulls. Durant molts anys i en moltes altres obres, aquesta imatge sense ulls es va convertir en un leitmotif, transformant-se en un segell personal.

A la primavera del 86, en Carles va anar a Mèxic DF. Havia guanyat el segon premi a la Biennal Domeq amb una de les seves teles més grans de Natures Mortes.

A l’octubre de 1986 el Carles i l’Elena es traslladen a viure a Nova York, i des d’aquest moment fins el 1992, comença una llarga llista de viatges d’anada i de tornada entre Manhattan i Reus . Mentre és a Catalunya va fer dues exposicions d’una gran intensitat i coherència. Una és l’anomenada “escenaris” i l’altra, “patates”.

Al 1990 és guardonat amb el primer premi del XI Saló d’Arts plàstiques del Baix camp.

També d’aquesta època és una exposició al Museu d’Art de Reus on hi va haver la presentació d’un llibre de poemes, “Pintallavis”, escrit per l’amic i poeta, Jordi Cervera, que va inspirar una col·lecció de dibuixos abstractes que en Carles va fer en una llibreta d’esborranys amb pintallavis mentre era a New York.

Durant la que va ser la seva darrera estada llarga a Nova York en Carles va treballar com a conservador a la Hispanic Society de Manhattan.

El juliol de 1993 és el moment de fer el salt cap a la vida de campanya. Al començament el shock cultural fou quasi insuportable però poc a poc, l’Amèrica rural, se li va obrir com un llibre ple de fascinació i de possibilitats.

En sentir-se en comunió amb el seu entorn, va pintar el seu primer paissatge des de l’època d’estudiant, ple dels tons subtils dels camps interminables de Delaware amb un fons de verds foscos.

Aquest és un bon moment pel Carles als Estats Units, la seva obra va obtenir molt bones crítiques i al mateix temps s’integrà fàcilment al cercle artístic de Delaware, on el cridaven per donar classes magistrals o per a formar part del jurat de concursos d’art.

L’exposició individual més important d’en Carles a Delaware va ser: “Vanitas Mundi”. El catàleg que es va publicar per l’exposicio va servir al Carles per expressar-se en profunditat, escrivint sobre la seva obra, els objectes que ell pintava, la professió de pintor, donant la seva opinió sobre l’experiència de las facetes negres de la vida, dient: – “Els quadres moren dues vegades, una just després de ser concebuts i realitzats, mentre que és amb el pas del temps que moren lentament i gradual. La melangia és un moment espiritual i representa l’atracció fatal cap a la mort”.

Al març de 1998 torna a Barcelona.

En Carles es mantenia molt ocupat restaurant, i al mateix temps produint la seva pròpia obra mantenint, aquesta eterna dicotomia que ell respira al llarg de la seva vida entre el que és antic i el que és nou, viu i mort, uti i inútil, plaer i patiment, el que sembla i el que és…

Poc després d’instalar-se de nou a Catalunya comptant amb el suport de l’Ajuntament de Reus, donà cos a una exposició que seria per ell molt important: “Retrospectiva: 1989-1999” al Museu d’Art de Reus amb un catàleg molt ampli, escrit per l’historiador Pere Anguera, de Reus.

En aquest moment, va succeir un fet quasi inesperat i dels més importants en la vida sentimental d’en Carles, el neixament del seu únic fill, en Josep, o “Pirulet” com li agradava dir-li. El petit Amill va néixer el 30 d’octubre de 1999, el mateix dia que en Carles, feia 46 anys.

Exposa : “Focs de Tros” al Museu d’Art Modern de Tarragona, al marc de 2001.

El mateix hivern, a Barcelona, a la Galeria Metropolitana, en una col·lectiva, en Carles presentà el seu primer oli dedicat a la mort representant quasi individualment als molts que han caigut en les moltes guerres al llarg del temps..

El 2002, Carles es va traslladar a viure l’estudi de Vinyols. El seu motto era mètode i disciplina.Per aquell temps en Carles gaudia de llargs períodes de solitud, on les passejades en bicicleta de Vinyols a Cambrils i meditar a la vora del mar, eren part de la seva quotidianeitat.

El febrer del 2003 va organitzar la que seria la seva última exposició individual: “Mira’m” a la Galeria Art Loft, de Reus.

Quasi premonitòriament en Carles va escriure en el tríptic de l’exposició un poema curt:

“Mira’m, amb els teus ulls d’instint canibal
mira’m mentre m’allunyo mar endins
Mira’m, mal que esperis l’arribada del cigne.”

En Carles va morir el 20 d’Abril del 2004, victima d’un cancer cerebral.