Personal

Carles Amill Laughtcaminant
a la vora
del mar,
sents
l’humitat
de les ones,
pensant
en tu,
sento
el so
del teu riure.
humitat
de llagrimes,
riure
de vida, Carles.
Teresa

catalans
a Manhattan
podria dir-se
la historia
dels que
compartiem vida
a l’illa,
catalans
a Manhattan,
com el
dibuix
d’els flocs de neu
les nostres
vides
tan diferents.

joanbrossa_carlesamill

PINZELLAMS

(a n’en Carles Amill)

Dins la rondalla vella, on la forma perd discreció i el mot vergonya no té color, esllavissalls de passió dibuixen somriures trencats: cada dentina, un to. Pinzellades seqüencia-des o encadenaments d’individualitats, troben l’equilibri en el tot perdut de cada textura, de cada ombrejat, que amunt i avall, pentinen penjolls

Jordi Casabona 

 

CARLES AMILL – BLANC I NEGRE
Galeria Antoni Pinyol – Desembre 2012

És Infinit
Tot és infinit i jo somnio ser un pell roja,
tenir els llavis vermells,
relliscar sense sorolls pels senders del laberint.
Sóc color.

(Pintallavis 1991)

No puc ni vull deslligar mai la presència de Carles Amill del llibre “Pintallavis” per tot el que té de complicitat, de ritus iniciàtic, d’aventura, de descoberta, d’emoció compartida i tampoc no puc evitar que el record més potent sigui aquest per tot el que porta implícit de xafarderia il·lustrada, d’entrar al món d’un altre, misserejar-lo i acabar-lo fent una miqueta teu.

Diuen que la primera vegada mai no s’oblida i potser per aquest motiu des d’aleshores, encara que la coneixença ja vingués d’abans, dir Carles Amill és pronunciar en veu alta amistat, essència, sorpresa, impacte, alegria i dir Carles Amill és també, d’uns anys ençà, pronunciar record, absència, enyor i melangia.

Tot és infinit, tot acaba sent infinit un dia o un altre, fins i tot la capacitat de copsar, de recordar, de reviure i d’escampar la vida i aquest “Blanc i negre”, no fa altra cosa que engrandir un punt més el cercle, traça una nova parada en aquesta línia de transport de sentiments que mai no s’acaba i que sempre es renova. I aquest infinit, el vuit ajagut i circular, és un circuit perenne que es repeteix renovat per noves energies, per inacabables bucles que mai no donen treva, que s’alimenten i fan que tot sigui cada vegada més poderós i fascinant.

Blanc i negre. Dos contrastos, dues opcions oposades i, malgrat tot complementàries i imprescindibles d’aquest univers voluble per on ens movem. Blanc i negre, com l’obra de Carles Amill, blanc i negre com la seva essència, blanc i negre com el seu record, com la tristor de la seva absència i la sorpresa de retrobar-lo bategant en la felicitat creativa de la seva obra.

El blanc i el negre diuen molt, potser, qui sap, ho poden arribar a dir tot i en el cas del Carles són bona part de l’essència de la seva manera de concebre l’art i la vida. Dues presències contraposades que sorgeixen, que s’amaguen, que mantenen un pols ferm i d’intervals desiguals per mostrar tota la potència del seu interior.

La major part de les obres que s’exposen ara a la galeria Antoni Pinyol neixen d’una estada molt fructífera a Mèxic. De fet el Carles tenia una capacitat especial per obrir-se al món, per captar-lo i fer-lo seu i aquesta ruta no va ser una excepció. El van seleccionar per una mostra internacional, va decidir portar l’obra personalment i s’hi va quedar.

Allí va conèixer la poeta de Costa Rica Ninfa Santos i amb ella va fer el que feia amb tothom, llargues converses, meravellosos i enriquidors intercanvis d’idees i de pensaments. El Carles tenia una formació clàssica que li va permetre entre altres coses dirigir la restauració dels retaules de col·lecció Antoni Pedrol Rius i una curiositat sorprenent per recuperar tècniques antigues o explorar-ne de noves. Això i la seva saviesa el convertien en un magnífic interlocutor i de tots aquests intercanvis en va sorgir aquesta obra, una etapa singular, amarada de vida, de somnis i d’esperances.

I aquesta mateixa vida, aquests somnis i aquestes esperances ara són nostres i tenim l’obligació moral i em temo que també la necessitat inexcusable de fer-les viure, de deixar que flueixin sense traves, com la seva pròpia idea de la creativitat, de la sensualitat, de l’alegria, de l’amor, dels sentiments desfermats que sublimen els efluvis de la terra mexicana passats pel filtre d’un artista barceloní, empeltat del Baix Camp i amarat també de Gran Metròpoli. El resultat, com sempre que es contempla una obra de Carles Amill és l’esclat de la sorpresa, la sensació de caure rendit i captivat davant d’una obra que no té escletxes, que bull de passió, de neguit i de saviesa.

Ara encara, malgrat el pas dels anys, segueixo pensant que l’art de nivell, l’art creat com una prolongació de la vida de l’artista, parla per ell mateix sense necessitat de cap intervenció per part de crítics o comentaristes i ara potser és una ocasió per ratificar-ho. Les pintures i els dibuixos d’aquesta mostra són l’ànima, el cor, les mans, la veu, el ulls, l’essència del Carles i aquest és el millor homenatge, la certesa absoluta que ell hi és i ens explica amb aquella cadència arrossegada de veu, els secrets inconeguts de cada traç.

Expliquen els savis de l’ànima que vius mentre et recorden, que et comences a dissoldre en l’èter quan l’oblit s’ensenyoreix de la teva presència, per això sé del cert que el Carles és i serà color, és i serà infinit.

Jordi Cervera. Novembre 2012

carlesamill